CAPÍTOL 2: CULTURA BASURA
T'has de sentir realment tirada per adonar-te de que has caigut en la desgràcia. De que la manca de pedagogia i pedanteria dels dibuixos animats dels 80 no et van ajudar gairé...ni els núvols kintons et venen ara a rescatar ni tampoc els prínceps blaus...ni tan sols les caques roses engaxades a un pal tenen un somriure per tu ara que ja t'has fet gran....a contracorrent...una mica sense voler...Al cap i a la fi està bé acabar reconeixent acceptar els propis defectes i mancançes però no cal que vinguin tots a buscar-me aquesta nit quan gairebé estic xopa de sensacions idiotes i somnis macabres...aquesta nit millor que no.
Tot semblava divertit...quan a l'escola no trobaves a faltar l'educació sexual i ara reflexiones...mai has conegut el multiorgasme però si has abortat múltiples vegades...després de tristos polvos màgics sense polvora que encengi el poc que hi ha de metxa.
I si! ara m'en adono! ara que acabo de sortir d'un local ple de llums de colors que el fum no permet diferenciar i gent pestilenta...ara que no sé on cony haurè deixat les meves poques pertinençes...potser encara em queda una cigarreta aturdida pel cul gros embotit apretadet ben ofegat pel pantaló del somiador que compra una talla menys per quan estigui a dieta...però no...ni una trista cigarreta encara amb una mica de vida ha sobreviscut. Més d'una vegada he pensat tenyir-me el cabell lila i començar a còrrer fins volar i adonar-me, un cop a la lluna...que no sóc persona, que sóc robot. - I aixó ara a què ve?- la meva ment està fatal!!!
Ja ho tenia tot perdut...fins i tot la possible possibilitat de trobar alguna persona, cosa i/o comestible que es pugues fumar. Havia perdut fins i tot la possibilitat d'intentar.
- No tinc res a fer- vaig pensar
i a poc a poc vaig intentar tornar al meu eix i seguidament elevar el meu cul gros trontollant d'aquella manera, buscant l'equilibri malgrat no hi veia...cercant la possibilitat (un altre vegada) de no caure tota gorda a terra. Per fi un enlairament...per fi...començava a sentir al seu lloc la ment.
Caminant intentant recordar on estava la motxileta, ostia! les claus! els documents de merda! merda! merda!
1 comentario:
Era una nit molt freda enmig de la boira i la llum difosa de la lluna. Una papallona volava, revolotejava, planejava i movia les seves ales de tres mil colors viu, llampants, refulgents i brillants. Però en mig de la foscor i la penombra l’únic que es podia veure era una rata-pinyada grisa, negra, malenconiosa i somiadora.
La papallona de tres mil colors vius, llampants, refulgents i brillants voltava i volava molt a prop d’una masmorra humida, vella, bruta i abandonada. Allà hi havia un mico filós oblidat feia temps, doncs ja era hora que fos amnistiat . Degut a la continua foscor que aclaparava tot aquella presó, la petita mona tenia una mirada penetrant. Podia veure qualsevol cosa entre les penombres més ombrívoles i fins i tot, deien la resta de maleïdes criatures de la nit, podia veure dins de tothom que se li acostés i el mirés directament als ulls.
La papallona, que sabia del cert que no era una rata-pinyada, havia arribat a pensar que potser era un borinot blanc i negre, trist, vell i cansat i es va aventurar a la cel·la del mico filós. La mona va somriure i va començar a comptar:
- 1, 2, 3, 4, 5 ... 3000.
I la papallona de tres mil colors el va interrogar, entre divertida, encuriosida, reticent i distant.
- Què estàs contant?
- Els teus 3000 colors. No et un rata-pinyada trista, grisa, fosca i sangonera. Tu ets una papallona.
- Sí, ja ho sé i m’agrado molt. molt i molt.
- No, no ho sap i no t’agrades tant, tant i tant.
- Però tu que saps? Ets un mico vell, oblidat, comdemnat i engarjolat.
El mico va somriure però no va dir res. Va girar cua i es va estirar a terra per posar-se a roncar. La papallona de tres mil colors va continuar volant i voltant fins que va trobar un borinot gris amb taques verdes, vives, fresques i lluents. Si va acostar per veure que feia.
- Hola! Tu també ets una papallona?
- No. I tu tampoc no ho ets, ets una rata-pinyada bonica però grisa, fosca i somiadora.
- Jo sóc una papallona.
- Doncs t’has deixat els colors al prat, bonica.
- A mi m’agraden les teves pintes verdes i sembles molt alt, elegant, esvelt i bonic...
I van fer l’amor tota la nit, amb plaer, silenci i certa dosi d’esport
La nit següent, la papallona de tres mil colors va tornar a veure el mico a la masmorra i li va explicar que havia trobat una papallona curta de vista.
- Fixa-t’hi mico filós! He trobat una papallona curta de vista que es pensava que jo era una rata-pinyada i que no sabia que ell era una papallona.
- Tenia pintes verdes?
- Doncs sí.
- Feia una olor peculiar?
- També.
- Crec que t’has confós. Em penso que era una de les mosques de la bonyiga d’una vaca.
Continuarà...
Publicar un comentario