NO! no val la pena!!

Sempre he pensat que sóc una persona a la que no li agrada la violència (ni física ni verbal), i per tant una persona que acostuma a callar per no discutir per segons què.
De petita si que havia tingut les meves enganxades al patí del cole...si calia m'estirava dels cabells o m'expossava a que em fotessin una bona tunda..suposo que els impulsos irracionals estan més a flor de pell degut a la encara manca de socialització i introducció al món adult.
Degut a la educació rebuda, a una mare més que tendre i a una iaia que em feia els meus macarrons predilectes els dies de cada dia i els de festa...suposo que he anat aprenent i creixent mantenint les formes (no parlo de nits alcoholitzades descontrolades, aixó forma part d'un altre capítol), establint paràmetres de no-violència en la majoria de relacions (tampoc entraria aquí el sexe...i que ningú s'espanti...ja m'enteneu). Bueno! la qüestió és que tampoc tinc clar que sigui pel fet de ser menys o més violenta o més o menys impulsiva...ho sóc...però crec que procuro tenir en compte la persona que tinc davant i per tant no puc dir tot el que se'm passa pel cap a la lleugera: empatia?. Jo no li dic a una amiga que no m'agraden les seves sabates noves si a ella la veig contenta de portar-les i si veig que a ella li agraden....no em sento qui...que falsa! es podria pensar...qui em coneix de veritat no cal que em pregunti si m'agraden unes sabates verdes plenes de pampalluges de colors, pq està clar que no! i per tant, si m'ho pregunten és pq els hi digui que li senten bé i que si a ella li agraden jo ja sóc feliç!!! al cap i a la fi no les he de portat jo...bueno.....però aixó s'extrapola a molts contextos i aquesta és la clau. Aixó que pot semblar repressió de pensaments per algunes ments.

He discutit moltes vegades, evidentment, amb la familia, amb novios i amants, amb professors/es...però no com el recurs fàcil a emprar per desfogar-me, al contrari, com l'últim recurs quan veig que parlo, parlo i crido i no rebo cap resposta o bé perque ni se m'escolta.

Discutir, en certa mesura, forma part de la meva feina. He de discutir amb l'enano que es posi la jaqueta o si no no podrà sortir pq fa fred, he de discutir que col.loqui el got al seu lloc o que es fagi el llit. Si! sé qué és discutir....ho sé perfectament....però no m'agrada! no em senta bé! no em sento bé! em tremolen les extremitats i noto l'acceleració del cor, les venes crec a punt d'estallar pel meu coll....i no! no estic còmoda!!! i més quan el motiu de discussió no pretenia concluir amb crits fóra de lloc, amb comentaris irreverents i amb punxades a on provoquen més dolor. No! no em val la pena....hi ha qui diu que en certa part és beneficiós...no podem guardar-ho tot sempre i per por o per respecte mantenir les formes...malgrat no crec que no digui el que penso o el que sento quan per mi és tant important com per realment treure-ho! si ho necessito, amb respecte, ho trec, ho dic, més fort o més fluixet, més suau o més contundent...però ho trec!

Però amb tot hi ha qui confón paraules i reflexió amb atac i agressió i la resposta mai serà intel.ligent, natural i sincera perque surt de la defensa, de l'escut, de la mateixa por a un@ mateix@...
Si! he discutit! es nota? per una tonteria? jo no ho crec! he parlat massa? totalment!! i em sap greu...però en certa part...em quedo més tranquil.la....serà la til.la?

Fóra bromes...com a primera sensació...no m'ha valgut la pena...demà potser si o potser no...qui sap!! però, m'és igual! no estic d'acord! entrar en el joc de discutir per absolutament tot! no és sa!no és coherent! no és bo!! prefereixo follar o anar al cinema! o si més no! ser una inestable emocional que al cap i a la fi...és el que sóc! o una incongruent inestable emocional...molt millor!