GENERACIÓ DESASTRE I

Introducció: aburrida de pensar massa i pensant mètodes de distracció econòmics he pensat començar a escriure una novel.la incongruent...si si...no sé...mira...m'ha picat i m'he rascat!! en un moment força apàtic, aturdit i depre dels que acostumen a ser habituals últimament em va venir al cap la frase...sóc un desastre! i no és ni la primera ni la última vegada que ho he pensat..així que, a diferència de les altres vegades, aquesta va ser font d'inspiració...no sé si seré constant..no ho acostumo a ser...no sé fins a on m'arrivarà la inspiració...ni si aixó tindrà un final clar, la qüestió és que al metro m'he inspirat i he començat a deixar-me anar...com sempre! és algu macu que he aprés en els últims anys....


CAPÍTOL 1: TIRADA

Em vaig adonar de tot quan vaig obrir els ulls i encara no veia res, quan vaig obrir els ulls per primera vegada després de tantes i adonar-me que fins ara no havia vist absolutament res...aquesta vegada potser si que havia begut massa. Tot massa i massa res i massa poc alhora. Mai sancionada malgrat l'exageració dels excessos incontinguts des de que vaig començar a tenir ús de raó , el que és el mateix, desde que vaig començar a usar la raó o el que jo creia que era la racionalitat...després res a veure!
No hi ha paràmetres que determinin clarament aixó si i/o aixó no! ¿porqué? ¿porqué tú lo dices?. Sempre hi ha motius per distorsionar el fil del que és racional i del que no, del que és emocional i del que no. Ara en sóc concient (d'aquest terme també podriem discutir però ara no en tinc ganes).
Si, precisament ara que no sé on cony sóc ni gairebé qui i faig pudor a vòmits i pixums....precisament ara que tinc les mans arrossegades per l'asfalt grogenc de la nit més marginada.
Una cosa tinc clara, fa fred, sé que estic al carrer...probablement no serà un carrer gairé important ni amb cap nom interesant o atractiu com carrer princesa o de la lluna que malgrat no siguin carrers amb molta rellevància tenen nom que li aporten bellessa. Tampoc probablement em trobarè a la plaça del sol o al carrer dels petons.
Sempre m'han agradat els noms agradables. Llegir mil llibres tan sols pel títol. És com la jaqueta o el color d'ulls, allò que determina i deixa entreveure sota la pell el que encara no es veu però es sent. Malgrat després no tingui res a veure. Superficialitat? o sensibilitat? qui sap! jo em decanto més per la segona, està clar!.
Només sé que el sentir-te al fons més profund i més amarg, així com pestilent de tu mateix@ et fa adonar-te de que estàs ple/na de merda fins a la mèdul.la espinal. No trobes malgrat cerquis els motius clars, quadriculats i uniformes que determinen aquesta sensació, no saps quina part del cervell o quin aspecte concret, si és que existeix, del passat (en funció de si ets més biologista o més psicoanalista) t'han portat a tacar-te els pantalons de carrer mal fet, pudent. No ho saps però, com els noms, ho sents. I és aquí on creus que han estat tota la vida buscant la clau que obre alló que tens davant i mai has aconseguit obrir o si més no el motiu de la desgracia de la sensació que t'ha estat recorrent les venes últimament. Aquesta tarda, aquest vespres, les darreres setmanes, la segona dècada de la teva existència anomenada desastre, per que cuántes vegades t'has repetit i et repeteixes la paraula...sóc un desastre! quin desastre de vida! tinc la casa feta un desastre!
Si, també i encara més quan estás alcoholitzada. Ara resulta que sembla que no et senten tant malament la desesperació i la resaca. O aixó creus.