Ja creiem que l'haviem perdut...es feia sentir lluny, però en la distancia cridava tot el que podia...es va congelar la confiança i fins i tot malentendre les intecions ben intencionades, les ganes de demanar ajuda van desaparèixer i tot es va convertir en una lluita...la panxeta arrodonida deixa de tenir gana, ja no porta les ulleres...ves a saber on paren! i no et mira a la cara quan et parla....ja no és el pobret petit, ja ha après a saber què és odiar encara més....tota una temporada així! de desconexió emocional, de paraules sense importància...el valent arrodonit ha guanyat la batalla! malgrat saber que no era ell el qui la maquinava!! és possessió, és venjança...un fill? el trofeu!!
Però massa difícil mantenir la contrarietat i l'anyorança...de temps tranquils mentre abraçava de veritat i per necessitat! estic contenta de no haver perdut mai aquesta mirada...d'haver mantingut la confiança, malgrat el silenci, les males cares, les derrotes....les ullleres trencades...malgrat tot i potser massa....vam continuar compartint allò que es calla...mil secrets a una mirada...i parlo amb veu de cansada...d'esgotada...davant un cas INSTITUCIONALITZAT que mai finita, que mai acaba....i calla i calla...i calla i calla...i malgrat parlis..."aquí no pasa nada"!!i la gola em sento seca d'haver de cridar cada vegada i no ser escoltada!!! acostuma a passar però encara no estic acostumada a callar tant!!
Per sort o per desgràcia avui quelcom ha passat a la seva ànima mentre intentava resoldre un problema de matemàtiques....quan menys s'ho espera la consciència l'alarma! l'atura! li crida! el mata!! i no pot ja negar aquesta presencia...perque coneix l'amor d'àvia....I li fa ràbia viure en aquest món! sense no importar-li si avui hi serà o no...no acostumo a preocupar-me per com eren les mans, els cops o els crits....no acostumo a acostumar-me...però ell és així i sense remei ha vomitat avui! per fi! tota confiança!!! avui no tenia la calor exagerada...és curiós...sentia un fred a les menbranes...."dormint"...."somiant" a l'habitació gelada, solitària,freda, absurda i patètica d'un mal pare.
1 comentario:
Sempre vas lliutar, tot i cridar que estaves esgotada, que no sabies que fer, que dir, cap a on anar... però mai et vas rendir, tot i que ell estava rendit, comdemnat, anul·lat i rebutjant tot el que li oferies, llevat d'una cosa... la confiànça que mai va perdre en la teva incongruència, en els teus mètodes poc convencionals que ell no acabava d'entendre, però que el feien reaccionar, que el feien reflexionar, enfrontar-se, negar-se, callar. abstreure's en aquell lloc que ningú sap on és, ni tant sol ell.
No ha defallit, no has fallat, no has claudicat i l'has continuant pressionat, abraçant, escoltant...
¿Te dit fins quin punt m'agrada treballar amb tu? Malgrat que t'adormis, que t'equivoquis amb les "cepollas" (que per cert, no son de la meva incumbència) que no sempre m'escoltis a la 1era (però sía a la 2ona).
¿Com podria sobreviure en aquella caos de "campi qui pugi" "ja ho farà un altre" o "sóc una ganilla fornicadora a la que no li agrada aquesta feina". Doncs com que ni mires cap a una altra banda, com que no perds la indignació, com que mantens la il·lusió i sempre tens un somriure preparat i un riure del meus acudits dolents i bromes fàcils.
Pensa que amb tu, aquest "valent" gaudeix d'una oportunitat.
Publicar un comentario