Tic-Tac

Imagina y/o recuerda un sonido que te evoque un recuerdo...centráte en la história e intenta explicarla de forma real o ficticia..pero con tu recuerdo de fondo..el subir las escaleras de tu abuela, tu compañer@ de clase que tocaba siempre tres veces el timbre de casa, el masticar de tu herman@ las lentejas...cualquier cosa...tienes 3 minutos....piensa...recuerda...

Con éste ejercicio surgió "Tic-Tac", el cual ha sido tan famoso en el mundo entero que el título ha sido plagiado en alguna ocasión...por suerte era positivamente...generó inspiración...;)

TIC-TAC

Els batecs breus, constants, repetitius i intensos del despertador no deixen que tingui una molt bona nit. No puc arrencar-li la pila perque em queden poques hores d'insomni sense somnis, sense símbols a interpretar, a cercar al diccionari. El Tic-Tac se'm cala al cap de forma contundent, intermitent...no para! no calla!

I a les vuit pita amb força. Crida, entona. És la seva funció, emetre breus, perfectes i intensos batecs sonors d'alarma mancada de creativitat musical, mancada d'alegria cantada.

I així, pertorbant la santa desgràcia del meu insomni, m'avisa de que ja surt l'avió de tornada a la realitat, evidentment, un altre vegada a la merda de treball.

I així em llevo cada dia, sense la veu coneguda que abans m'abraçava, em feia el café, dolçament ensucrat i m'aixecava. Veu ara amagada entre el silenci i la ignorància, entre la por i la ràbia. El temps es dilata, un matí, un dia, un mes i un altre.

I em llevo tranquil.la però amarga, apago d'una puta vegada els batecs pesadisims de l'alarma.

I treballo encara amb un badall a la cara, amb els ulls afònics, amb els ossos que no callen.

I treballo escoltant el Tic-Tac que ara sembla congelar-se, el temps no corre, no camina, no avança, no salta. I treballo escoltant el teu silenci a la "garganta".

I així sembla començar i lentament acabar un dia com qualsevol altre.

I surto cansada i torno amb la pluja cap a casa. Miro a terra, escolto petjades - seràn les gotes d'aigua- que ràpid volen, rellisquen, cauen...

I de sobte, com una cançó inesperada, vibra el teu record a la butxaca. Entre claus, monedes...entre altres. Ara són els meus segons biològics els que sento, Tic-Tac-Tic-Tac-Tic-Tac, no paren, s'acceleren, i tu, fas pampalluges a una pantalla...dónes senyals de vida...desprès de set anys i ara em dediques la Serenata? I no són les gotes que em mullen la cara, una dolça, una salada...llàgrimes que no demanen permís, que surten disparades.

I la meva veu crida, demana i contesta " la voz a la que llama está apagada"

Gener 2006